IGUALDAD DE GENERO

La igualdad de sexo o de genero es que tanto hombres como mujeres tengan los mismos derechos, beneficios y que no haya violencia entre estos. Esto esta escrito en la Declaracion Universal de Derechos Humanos. Pero existen casos en los que la igualdad no se cumple, como el machismo, el hembrismo y los micromachismos. Tambien existe violencia entre los dos sexos, mayormente los hombres a las mujeres ,violencia de genero.El reconocimiento de la igualdad de generos ha sido siempre una conquista historica de las mujeres. En todo este tiempo hemos trabajado todos estos contenidos para poder llegar a la igualdad por fin.

irene peña

igualdad entre mujeres y hombres

La igualdad entre mujeres y hombres es un principio fundamental de la democracia. No obstante, en la realidad sigue habiendo discriminaciones por razones de sexo. Así por ejemplo, el paro afecta más a las mujeres y su sueldo es menor.Hay un ejemplo muy claro como el que ha pasado hace poco de una atleta mujer que ha ganado menos estando en los primeros puestos que un atleta hombre que ha ganado más estando en los puestos más bajos.

Somos Silvia y Cristina D.

    La violencia de género

    Somos Juan Manuel Espinosa y Alejandro Martín de 2ºB. Nos parece que la violencia de género es uno de los casos más frecuentes de discriminación que se pueden repetir a menudo en este país.

    Tenemos muchas luchas contra este tipo de violencia. Algunos de los casos más repetidos son:

    -En un trabajo, el hombre cobra más que una mujer.

    -Para ganar trabajo, siempre se tiende a contratar a un hombre.

    -Cómo policía, siempre se dice que un hombre vale más que una mujer.

     

    Por eso, tiene que cambiar:

    El hombre vale más que la mujer

    por

    el hombre vale lo mismo que la mujer.

     

      Igualdad en nuestro entorno

      A lo largo de la historia la sociedad ha evolucionado mucho en relación a la igualdad de sexos. Aunque seguimos padeciendo algunas injusticias, sobre todo en los países subdesarrollados.

      Algunas de las cosas que nos gustaría conseguir son:

      • Que la mujer tenga los mismos derechos laborales (los mismos sueldos, puesto de responsabilidad…)
      • Que haya la misma dedicación en las tareas domésticas.
      • Que no se utilice a la mujer como objeto sexual, mayoritariamente en la publicidad.
      • Que no se discrimine a las personas por su orientación sexual.
      • Cambiar los estereotipos relacionados  con el sexo.

      Esperamos que todas estas ideas se lleven a cabo cuanto antes.

      Nos vemos pronto.

        VALORACION FINAL DE LA ACTIVIDAD CAMINOS DE IGUALDAD

        Durante todo este trimestre hemos trabajado sobre cosas muy diferentes en la clase de ciudadanía y en la actividad caminos de igualdad.

        En la primera fase nos presentaron los personajes con los que íbamos a trabajar y hicimos un una hoja con las cualidades de dos de nuestros compañeros.

        En la segunda fase vimos que por cuestión de sexo no se puede decir lo que se puede hacer y cada uno debe realizar lo que mas prefiera.

        En la tercera fase vimos los micro machismos, los derechos de las mujeres y lo que era el acoso.

        Y en la cuarta fase vimos el dia de la mujer.

          CONTE CEIP MARE DE DEÚ DEL CARME

          Aquestes setmanes a l’escola hem estat treballant els problemes de la desigualtat. I entre tots hem fet un conte inacabat. Voleu llegir-lo? Aci us el posem, per si el voleu continuar.

           

           

          EL DISSENYADOR DE NINES

          Niki és una xiqueta molt activa. Sempre està fent esport i caminant per la muntanya. Allò que més li agrada és eixir a córrer i pujar als pics més alts de les muntanyes. Viu a un poble menut, molt a prop de la Serra de Mariola, anomenat La Canyada. Allí va a l’escola amb tots els seus amics, però no se li dóna massa bé estudiar, ja que es passa el dia imaginant històries o dibuixant paisatges.

          Els dissabtes va a classe de guitarra a l’escola de música del poble i els diumenge sempre ix a la muntanya amb el seu amic Mario, el guia del club de muntanya. És un xic major, però molt divertit que sempre gasta bromes i fa riure a tots els xiquets.

          Els millors amics de Nicky són la Mercè i el Miguel Ribeiro. La Mercè és una xiqueta de 8 anys de la Badia del Vallès que acostuma a estiuejar a La Canyada, igual com Miguel Ribeiro, també de 8 anys i que és de Sardoal-Valhascos, però que com té família al poble passa algunes temporades ací.

          Els tres xiquets són molt diferents, però tot i això són molt bons amics. Nicki i Miguel no suporten el futbol, en canvi la Mercé sempre està fent-li xuts al baló. D’una altra banda, Miguel i la Mercé, quasi totes les nits es posen una estona a jugar a les nines al carrer, cosa que a la nostra Nicki no li fan massa gràcia. Tot i això els tres amics tenen alguna cosa en comú: els agrada riure molt, caminar per la muntanya i compartir aventures tots junts.

          El primer diumenge de l’estiu acostumen a fer una excursió de cap de setmana a la muntanya, i com no podia ser d’una altra forma, aquest any també anaren. El destí fou el Barranc de l’Infern, allà a la Vall de la Gallinera. Anaren tot el club de muntanya del poble d’excursió a passar un cap de setmana. Acamparen a les parts altes del Barranc on està el refugi i aquell es convertí en el punt d’operacions.

          A Nicky li agraden molts les herbes aromàtiques així que demanà els seus dos amics que l’ajudaren a buscar-ne per la serra. Mario els digué que no s’allunyaren massa, ja que la serra és perillosa i cal anar amb molta cura. Els xiquets emprengueren el camí cap avall i sense adonar-se’n van anar allunyant-se cada vegada més de la zona d’acampada. Quan ja estaven cansats d’anar buscant herbetes, decidiren fer una becada davall l’ombra dels pins. En exie moment i mentre estaven en silenci escoltaren un soroll estrany, com de donyets del bosc. Tots tres s’esglaiaren molt, «Els donyents no existeixen, açò és impossible!»; decidiren seguir el soroll fins que trobaren d’on provenia. Vegeren de lluny un home que estava jugant tot sols a les nines. Quan s’adonà que l’havien descobert es va posar molt nerviós i va córrer, es veu que pensava que es riurien d’ell.

          Quan arribaren al lloc on estaven les nines, Mercé i Miguel es posaren a veure-les, s’adonaren de com eren de perfectes i con de ben vestides estaven. Hi havia nines de totes classe i cadascuna tenia un vestit distint. Algunes portaven texans, unes altres vestits de nit, banyador, amb granotes, etc.

          Nicki en vorer que tots dos es posaven a jugar a les nines va decidir continuar explorant el bosc. No havia fet ni quatre passes quan va trobar un caixa de fusta ben vella que tenia un cadenat. La seua curiositat no podia parar-la i decidí fer-li un cop de pedra i obrir la caixa. Allí a dintre hi havia un llibre polsos, ple de pàgines groguenques que feien un olor estranya a ranci. Va anar corrent a dir-li als seus amics quina havia estat la seua troballa. Tots tres van decidir que igual era una bona idea llegir el llibre per si contava alguna cosa ben curiosa. Mercè que era la que millor llegia es va encarregar de ser la lectora. El llibre contava la història d’una príncep anomenat Mario que vivia a un bloc de pisos d’Alacant. El príncep era hereu d’una família molt poderosa de Turquia, però que van rebutjar a la corona quan Mario només tenia 8 anys. Els pares de Mario volien que aquest fora un gran esportista i es va passar tota la infantesa entrenant per a ser jugador de futbol.

          La història contava que Mario era un xic molt trist, es passava el dia plorant i jugant d’amagades amb nines, ja que la seua vertadera passió era cosir vestits per a les seues nines. Va intentar algunes vegades dir als seus pares quina era la seua passió, però el seu pare li digué que això eres coses de dones, que no fera favades.

          Mentre continuaven llegint la història s’adonaren que anava fent-se fosc i era hora de tornar al campament. Allí continuarien llegint aquella història tant trista. Només arribar, Mario, el monitor, estava esperant-los ja per preparar el sopar. Hui farien creïlles al foc i ous ferrats. Boníssim!

          Anaren tots a fer-se un dutxa i a preparar les tendes. Com que necessitaven claus van anar a la tenda de Mario, el monitor, per agafar-ne i allí s’adonaren que hi havia un munt de nines amb vestits ben preciosos i molt originals. Nicky es va adonar de seguida, allò que havien trobat era el diari de Mario. Mario anava tots els estius al Barranc de l’Infern i sempre els contava que tenia un lloc secret on escriure tot allò que li passava. Deia que quan escrius el que et passa és com si anigueres al metge. Et buides i ho veus tots d’un altre color. Però ella pensava que Màrio era un xic modern i passava de les bajanades eixes de xics i de xiques. Per què els havia amagat allò? Ells sempre els deia que han de mostrar-se tal i com són, sense amagar res a ningú.

          Nicky va decidir anar a parlar amb els seus companys i explicar-los allò que havia descobert. Havien de fer alguna cosa per ensenyar el seu bon amic, el Mario, que cada persona és lliure de fer allò que vulga. No hi ha coses de nenes o de nens. Tots tenim dret a jugar, a sentir a viure com vulga.

          Què li diries tu al Mario?