CONTE CEIP MARE DE DEÚ DEL CARME

Aquestes setmanes a l’escola hem estat treballant els problemes de la desigualtat. I entre tots hem fet un conte inacabat. Voleu llegir-lo? Aci us el posem, per si el voleu continuar.

 

 

EL DISSENYADOR DE NINES

Niki és una xiqueta molt activa. Sempre està fent esport i caminant per la muntanya. Allò que més li agrada és eixir a córrer i pujar als pics més alts de les muntanyes. Viu a un poble menut, molt a prop de la Serra de Mariola, anomenat La Canyada. Allí va a l’escola amb tots els seus amics, però no se li dóna massa bé estudiar, ja que es passa el dia imaginant històries o dibuixant paisatges.

Els dissabtes va a classe de guitarra a l’escola de música del poble i els diumenge sempre ix a la muntanya amb el seu amic Mario, el guia del club de muntanya. És un xic major, però molt divertit que sempre gasta bromes i fa riure a tots els xiquets.

Els millors amics de Nicky són la Mercè i el Miguel Ribeiro. La Mercè és una xiqueta de 8 anys de la Badia del Vallès que acostuma a estiuejar a La Canyada, igual com Miguel Ribeiro, també de 8 anys i que és de Sardoal-Valhascos, però que com té família al poble passa algunes temporades ací.

Els tres xiquets són molt diferents, però tot i això són molt bons amics. Nicki i Miguel no suporten el futbol, en canvi la Mercé sempre està fent-li xuts al baló. D’una altra banda, Miguel i la Mercé, quasi totes les nits es posen una estona a jugar a les nines al carrer, cosa que a la nostra Nicki no li fan massa gràcia. Tot i això els tres amics tenen alguna cosa en comú: els agrada riure molt, caminar per la muntanya i compartir aventures tots junts.

El primer diumenge de l’estiu acostumen a fer una excursió de cap de setmana a la muntanya, i com no podia ser d’una altra forma, aquest any també anaren. El destí fou el Barranc de l’Infern, allà a la Vall de la Gallinera. Anaren tot el club de muntanya del poble d’excursió a passar un cap de setmana. Acamparen a les parts altes del Barranc on està el refugi i aquell es convertí en el punt d’operacions.

A Nicky li agraden molts les herbes aromàtiques així que demanà els seus dos amics que l’ajudaren a buscar-ne per la serra. Mario els digué que no s’allunyaren massa, ja que la serra és perillosa i cal anar amb molta cura. Els xiquets emprengueren el camí cap avall i sense adonar-se’n van anar allunyant-se cada vegada més de la zona d’acampada. Quan ja estaven cansats d’anar buscant herbetes, decidiren fer una becada davall l’ombra dels pins. En exie moment i mentre estaven en silenci escoltaren un soroll estrany, com de donyets del bosc. Tots tres s’esglaiaren molt, «Els donyents no existeixen, açò és impossible!»; decidiren seguir el soroll fins que trobaren d’on provenia. Vegeren de lluny un home que estava jugant tot sols a les nines. Quan s’adonà que l’havien descobert es va posar molt nerviós i va córrer, es veu que pensava que es riurien d’ell.

Quan arribaren al lloc on estaven les nines, Mercé i Miguel es posaren a veure-les, s’adonaren de com eren de perfectes i con de ben vestides estaven. Hi havia nines de totes classe i cadascuna tenia un vestit distint. Algunes portaven texans, unes altres vestits de nit, banyador, amb granotes, etc.

Nicki en vorer que tots dos es posaven a jugar a les nines va decidir continuar explorant el bosc. No havia fet ni quatre passes quan va trobar un caixa de fusta ben vella que tenia un cadenat. La seua curiositat no podia parar-la i decidí fer-li un cop de pedra i obrir la caixa. Allí a dintre hi havia un llibre polsos, ple de pàgines groguenques que feien un olor estranya a ranci. Va anar corrent a dir-li als seus amics quina havia estat la seua troballa. Tots tres van decidir que igual era una bona idea llegir el llibre per si contava alguna cosa ben curiosa. Mercè que era la que millor llegia es va encarregar de ser la lectora. El llibre contava la història d’una príncep anomenat Mario que vivia a un bloc de pisos d’Alacant. El príncep era hereu d’una família molt poderosa de Turquia, però que van rebutjar a la corona quan Mario només tenia 8 anys. Els pares de Mario volien que aquest fora un gran esportista i es va passar tota la infantesa entrenant per a ser jugador de futbol.

La història contava que Mario era un xic molt trist, es passava el dia plorant i jugant d’amagades amb nines, ja que la seua vertadera passió era cosir vestits per a les seues nines. Va intentar algunes vegades dir als seus pares quina era la seua passió, però el seu pare li digué que això eres coses de dones, que no fera favades.

Mentre continuaven llegint la història s’adonaren que anava fent-se fosc i era hora de tornar al campament. Allí continuarien llegint aquella història tant trista. Només arribar, Mario, el monitor, estava esperant-los ja per preparar el sopar. Hui farien creïlles al foc i ous ferrats. Boníssim!

Anaren tots a fer-se un dutxa i a preparar les tendes. Com que necessitaven claus van anar a la tenda de Mario, el monitor, per agafar-ne i allí s’adonaren que hi havia un munt de nines amb vestits ben preciosos i molt originals. Nicky es va adonar de seguida, allò que havien trobat era el diari de Mario. Mario anava tots els estius al Barranc de l’Infern i sempre els contava que tenia un lloc secret on escriure tot allò que li passava. Deia que quan escrius el que et passa és com si anigueres al metge. Et buides i ho veus tots d’un altre color. Però ella pensava que Màrio era un xic modern i passava de les bajanades eixes de xics i de xiques. Per què els havia amagat allò? Ells sempre els deia que han de mostrar-se tal i com són, sense amagar res a ningú.

Nicky va decidir anar a parlar amb els seus companys i explicar-los allò que havia descobert. Havien de fer alguna cosa per ensenyar el seu bon amic, el Mario, que cada persona és lliure de fer allò que vulga. No hi ha coses de nenes o de nens. Tots tenim dret a jugar, a sentir a viure com vulga.

Què li diries tu al Mario?

    O patinho quá, quá, quá

     Gostámos muito de participar, e aprendemos muito, independentemente de sermos meninas ou meninos, por isso queremos mostrar mais uma canção.

    Ficámos muito felizes por participar nas atividades do Conetando Mundos.

    Já estamos com saudades de vocês.

    Esperando pela atividade do próximo ano, deixamos beijinhos e abraços.

     

    À procura da verdade

    Numa bela manhã, a Rubina, que era uma rapariga que vivia na cidade do Rio do Janeiro com a sua mãe numa favela, acordou com uma sensação estranha.
    Quando se dirigia para a cozinha reparou que havia um bilhete escrito pela sua mãe que dizia:
    “Desculpa, mas vou ausentar-me durante toda a manhã à procura de uma verdade. Quando acordares toma o pequeno-almoço e faz as tarefas que achas que és capaz de fazer.
    Um beijinho,
    Clementina”
    Pensou, pensou e voltou a pensar para onde ela teria ido. De repente, lembrou-se que poderia ter ido até ao Cristo Rei, pois, sabia que aquele local era muito importante para ela. Arranjou-se num instante e saiu de casa à procura da sua mãe para descobrir o mistério que envolvia essa verdade.
    Quando chegou ao local procurou por todo o lado e não a conseguiu encontrar. Sentiu-se triste e cansada que decidiu descansar e começou a chorar intensamente.
    Surge em sua direção um rapaz com mau aspeto e com um ar pouco simpático. Repentinamente, tira uma arma branca e tenta assaltá-la:
    – Dá-me já, tudo o que tens de valioso! – afirmou o rapaz.
    – Larga-me já, eu não tenho dinheiro! – disse a Rubina chorando ainda mais.
    Como por magia, naquele momento aparece a mãe que afastou o bandido para proteger a sua filha e aparece um carro de polícia que o levou para a esquadra.
    A Rubina sentiu-se feliz nos braços da sua mãe. Confessou-lhe que saiu de casa à sua procura e lembrou-se que o Cristo Rei era o seu local preferido. A mãe confirmou e, confessou que o seu amor (pai da Rubina) tinha morrido naquele local, mas também era especial por ter sido o palco do seu primeiro encontro:
    – Mas mãe, porque não me contaste isto antes? – perguntou a Rubina.
    – Não te contei nada, porque não queria que ficasses triste. – disse a Clementina.
    – Mas mãe, tu não ficas triste quando te lembras do pai? – perguntou a Rubina.
    – Claro que fico triste, mas na nossa vida, por vezes, perdemos as pessoas que amamos e o tempo nunca vai voltar atrás, por isso, é que não quero outro companheiro para a minha vida, pois ainda gosto bastante do teu pai, mesmo não estando aqui entre nós! -disse Clementina emocionada.
    A Rubina percebeu que afinal o seu sonho não se podia realizar, arranjar um companheiro para a sua mãe, uma vez que o amor do seu pai ainda vivia no seu interior.
    A nossa história está contada e a vossa está inventada?